Aquesta lluminosa i bella òpera prima tracta des de la mirada de la protagonista, una nena de sis anys anomenada Frida i interpretada esplèndidament per Laia Artigas, com s’enfronta a la mort de la seva mare que va morir de la sida. La mateixa malaltia que tres anys abans ja s’havia emportat el seu pare, i la va forçar a deixar la seva ciutat i a viure al camp, a un poble de la comarca de la Garrotxa amb els seus tiets i la seva cosina. Aquests van passar a ser els seus pares i germana adoptius.
La narració ens permet descobrir l’univers dels nens, a través dels seus jocs, els seus silencis i les seves expressions, recreant situacions del món infantil i del món dels adults.
Carla Simón càmera en mà, ens conta, quasi sense paraules, només amb gestos, improvisant i recreant situacions des de la mirada de la nena i el món que l’envolta. Ho fa compartint el seu entorn i la seva interioritat, el seu procés de dol, les seves emocions, els afectes, les tensions, la ràbia, la impotència, la tristesa, l’amor, la gelosia o la tendresa. Tot això ho revela en escenes de la vida quotidiana, banyant-se en un riu, saltant, jugant, pujant a un arbre, corrent, cantant, ballant, participant en la revetlla de Sant Joan o a la festa major amb els gegants i els capgrossos.En la interpretació de les nenes, Laia Artigas i Paula Robles, de sis i quatre anys, la protagonista i la seva germana l’Anna, podem captar una actuació plena de força, sincera, convincent i alhora màgica.
És un film que observa el món a través dels ulls de Frida, la seva germana/cosina l’Anna, i l’Esteve i la Marga (magnífics David Verdaguer i Bruna Cusí) fent de pares des de la comprensió, l’amor i el desig.
Carla Simón, tot i tractar temes tabú, com la mort i la sida, té una sensibilitat especial per a expressar sense sensacionalisme ni exhibicionisme el dolor.
Estiu 1993 és un relat íntim i lloable sobre un fragment de la història de Carla Simón, i tracta un tema que és universal però al mateix temps particular, personal i a més gravat en indrets del nostre país: des de la nostra cultura i durant l’època dels 90.
Carla Simón en una entrevista de La Vanguardia va respondre: “El que ha demostrat aquesta pel·lícula és que el cine, encara que soni molt tòpic, no té fronteres”. I va afegir que “una història és una història, sigui en l’idioma que sigui, i quan tracta valors universals arriba a la gent”.
També aborda el contrast generacional entre els seus avis, conservadors i religiosos, i la generació dels seus pares que van viure la vida de manera que els va comportar una conseqüència mortal.
En una entrevista en el País Semanal i en el diari Ara, Carla Simón diu com ha arribat a comprendre els seus pares biològics. “D’adolescent sí que vaig tenir el meu moment de pensar: Aquesta gent, què irresponsable. Jo era antidrogues, antitot, però ara no els jutjo. Van viure la mort de Franco i volien experimentar, no es coneixien les conseqüències. Ara, ho veig com que van tenir mala sort, que no eren males persones. De fet, la meva mare va morir l’any 1993 i un any més tard es van introduir els retrovirals que han salvat a tanta gent de la seva generació”.
És sublim la capacitat d’acceptació de la Carla Simón i és també, destacable el seu saber fer com a cineasta, així com, dedicar la seva primera pel·lícula a la seva “primera mare” amb tanta delicadesa, amor i tendresa.
» tornar a Cinema «
